L’espai escènic es una sala d’un judici on primer es troben els dos agutzils demanant que la gent no parle. En lloc de que els dos agutzils siguen experts o almenys tinguen un mateix nivell, un pareix el llest i l’altre no tant. A la fi el públic esta en silenci i entra el jutge; al no estar l’acusat verdader perquè aquest esta dins d’una furgoneta i aquesta te una roda punxada, li comença a fer un juí a un acusat circumstancial fins que el verdader acusat acudeix.
Al acusat circumstancial l’acusen de no saber orinar i de embrutar-se els pantalons. A la meitat del judici, entra el verdader acusat, Juan Poquet, acusat de no portar pantalons de marca. El que utilitzen per a prova, son els pantalons i per això se’ls fan llevar davant de tota la sala.
La gent no entén perquè no porta pantalons de marca si a la televisió diuen que els pantalons de marca son els millors. Joan Poquet es defenia dient que eixos pantalons eren còmodes i li agradaven i que ell no veia la televisió, sinó que se’n anava en la bicicleta.
A tot açò, a la meitat del judici, entra la mare de Joan Poquet amb el seu gos i comença a contar anècdotes de como el seu fill li feia la vida impossible (aquestes acusacions, resultaran ser anècdotes estúpides), però al mateix temps que les contava, algunes persones del públic interpretaven el que contava, com una espècie de teatre. A tot açò hi ha que recordar que estem a un juí.
Després la mare s’encapritxa amb el fiscal i no vol deixar-lo en pau; aquest li pega un colp al gos perquè li ha mossegat y la mare de Joan Poquet el persegueix per tota la sala a colps de bossa de mà, entre mentre mostra tota la seua potent gamma d’insults.
Després d’açó acusen a Joan Poquet de perillós i li pregunten si esta enamorat; la contestació es que ell esta enamorat d’una extraterrestre anomenada Ufi, que després de mostrar el seu caràcter i la sua violència, sobretot al fiscal, Joan i Ufi decideixen casar-se i després adoptar el seu primer fill.
Al acusat circumstancial l’acusen de no saber orinar i de embrutar-se els pantalons. A la meitat del judici, entra el verdader acusat, Juan Poquet, acusat de no portar pantalons de marca. El que utilitzen per a prova, son els pantalons i per això se’ls fan llevar davant de tota la sala.
La gent no entén perquè no porta pantalons de marca si a la televisió diuen que els pantalons de marca son els millors. Joan Poquet es defenia dient que eixos pantalons eren còmodes i li agradaven i que ell no veia la televisió, sinó que se’n anava en la bicicleta.
A tot açò, a la meitat del judici, entra la mare de Joan Poquet amb el seu gos i comença a contar anècdotes de como el seu fill li feia la vida impossible (aquestes acusacions, resultaran ser anècdotes estúpides), però al mateix temps que les contava, algunes persones del públic interpretaven el que contava, com una espècie de teatre. A tot açò hi ha que recordar que estem a un juí.
Després la mare s’encapritxa amb el fiscal i no vol deixar-lo en pau; aquest li pega un colp al gos perquè li ha mossegat y la mare de Joan Poquet el persegueix per tota la sala a colps de bossa de mà, entre mentre mostra tota la seua potent gamma d’insults.
Després d’açó acusen a Joan Poquet de perillós i li pregunten si esta enamorat; la contestació es que ell esta enamorat d’una extraterrestre anomenada Ufi, que després de mostrar el seu caràcter i la sua violència, sobretot al fiscal, Joan i Ufi decideixen casar-se i després adoptar el seu primer fill.
No hi ha dubte de que el llibre es de ciència ficció, perquè no crec que en la vida real existeixca un juí como aquest que es de tot menys seriós. Es nota que l’autor a volgut donar una un to de comèdia o de paròdia a una cosa com la justícia.
El que diu l’autor es que per a contar-nos aquest judici a la llibertat de l’individu, Josep Antoni, que es l’autor, es recolza en la conicitat; així evidencia l’absurd de l’acte i ens obliga a riure’ns. Un acte terrible i seriós como un judici es converteix en un d’estrellat ridícul perquè els personatges que el legitimen disten molt de la seriositat esperada
El que diu l’autor es que per a contar-nos aquest judici a la llibertat de l’individu, Josep Antoni, que es l’autor, es recolza en la conicitat; així evidencia l’absurd de l’acte i ens obliga a riure’ns. Un acte terrible i seriós como un judici es converteix en un d’estrellat ridícul perquè els personatges que el legitimen disten molt de la seriositat esperada
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada