dimecres, 17 de juny del 2009




El que menjen els xiquets, o almenys jo.

Diuen que hi ha que menjar de tot quant som xiquets no? Dons jo soc un bon exemple.
En la fotografia es pot comprovar que estic menjant gambes però això no es res d’extraordinari, perquè qualsevol xiquet de la mateixa edat que jo podria haver-ho fet, però la fotografia m’agrada i volia posar-la.

Tinc una altra en la que quant no tinc ni les dents, ja que tenia uns 4 o 5 mesos, en la que apareix la taula del menjador plena de menjar, era perquè era l’hora de dinar, i al fons apareixc jo, amb el menjar que ami em corresponia. Però es coneix que era més espavilà i vaig agafar la barra de pa i en la foto apareix com tinc la barra de pa ,agafada per les dos mans, a la boca. Eixe moment hi havia que immortalitzar-lo, el que passa que no he pogut posar-la al blog, però, no passa res, en el moment que puja fer-ho, serà lo primer que faja.

Per cert, aquest últim comentari ens pot servir per a pensar que els xiquets no vulguem sols les sopes o els biberons que ens donen?

dimecres, 11 de març del 2009

La carta robada i altres nou contes

Un altre llibre que me llegit a sigut el de "la carta robada i altres nou contes" que alguns del contres son aquestos:


ELEONORA

Aquest capítol, al no ser molt llarg ja que sols es compon de cinc pàgines, esta contat em primera persona sobre un home, que conta que el seu primer amor va ser la seua cosina, Eleonora, i els moment que passen junts.
Per circumstancies de la vida, Eleonora pateix una greu malaltia la qual la porta a la tomba; però ella, abans de morir, deia que tenia por de morir-se perquè no vol que el seu estimat l’oblide, aleshores aquest li fa la promesa de que no estarà en una altra dona.
Al final e la història diu que es casa amb Ermengarda, però que ell no tem a la maledicció de la sua promesa perquè diu que una nit metres dormia va sentir que algú li deia que no li ocorreria res per raons que descobriria quant aniguera al cel amb Eleanora.


L’HOME DE LA MULTITUD

Aquest conte tracta d’un home que esta assegut a una cafeteria i comença a observar a la gent que passa. Més tard comença a observar els detalls com la vestimenta, les actituds, la manera de caminar i després de fer aquestes observacions va diferenciar entre races elegants, de invàlids febles i espectrals advocats, traficants, especuladors... Però li va cridar la atenció un home molt senzill i el va perseguir perquè tenia curiositat de saber més d’ell.
A la fi, al no haver descobert res, deixa clar que es inútil seguir-lo, perquè no aprendria res més sobre ell ni sobre les seues actituds.

MANUSCRIT TROBAT DINS UNA AMPOLLA

L’escenari inicial es la mar calmada amb els tripulants d’un vaixell, però por a poc les coses van empitjorant i es troben en meitat d’un huracà que com a conseqüència es queden dos mariners en vida, ja que la resta de la tripulació a mort. El capítol ens conta les dificultats que van passar durant aquest període de temps com per exemple la fam. Un dels mariners es mor i l’altre entra a un vaixell sense ser vist i s’amaga a la bodega i mentre estava allí, tots els dies escrivia un missatge que posteriorment l’enviaria a la mar amb una ampolla, contant el que vivia allí i el s pensaments que li passaven pel cap.

BERENICE

Aquest conte es molt paregut al de Eleonora perquè conta com el personatge principal esta enamorat de la seua cosina; com aquesta mor desprès d’una greu malaltia i com se li apareix després de morta i com es la vida del personatge després de que açò passara.


LA MORT ROJA

Per a definir conceptes, La Mort Roja era un a pesta espantosa que es caracteritzava per la sang: aquesta pesta començava amb dolors aguts i vertigen sobtats i després els porus de les persones sagnaven, especialment a la cara de la víctima; tot açò en mitja hora.
Ens conta que un príncep esta fent una festa al seu palau, m’entres la Mort Roja actua al poble.
Descriu el palau i diu que hi havia set sales: una blava, una altra púrpura, verda, taronja, blanca i violeta, totes amb les finestres del mateix color. Però la setena era una habitació negra, amb les finestres d’un intens color escarlata (color sang) amb un rellotge d’ebre que cada vegada que sonava, la festa es parava perquè tots els convidats estaven escoltant la seua melodia. Com es normal, ningú s’atrevia a entrar a eixa habitació.
En un moment determinat el rellotge marca la mitja nit i els convidats s’enadonen d’una presencia fantasmal amb una màscara que comença a anar cap a les habitacions.
El príncep ordena que el detinguin però ningú li fa cas ja que tots tenen por. Aleshores el príncep agafa un punyal i se’n va ell.
Quant estan en la sala negra s’escolta un crit agut i els convidats s’encontren al príncep mort i s’enadonen que la presencia fantasmal era la Mort Roja, de manera que un a un dels convidats moren i amb ells el rellotge deixa de funcionar

La veritat es que no m’esperava el final, si que m’esperava que a la habitació negra pasara alguna cosa, però no trobava ninguna relació amb la pesta y amb la festa i lo de les habitacions i tot. El que ha fet l’autor ha sigut personificar la pesta i demostrar que, encara que siguen persones riques i que celebren festes ostentoses m’entres el poble es mor de fam i pateix la nomenada Mort Roja, a tots es pot passar el mateix.
L'autor d'aquest llibre el Edgar Allan Poe i va nàixer a Boston el 19 de gener de 1809. Aquest fet va ser totalment atzarós perquè era un dels punts de l'itinerari que feia la companyia de teatre en la qual treballaven els seus pares. La sua mare era filla d'actor anglesos. El seu pare era nordamericà d'ascendència irlandesa; va deixar l'advocacia per a ingressar en una companyia teatral de segona fila. Era un personatge impetuós, imprudent i addicte a l'alcohol i tant ell como la mare patien tuberculosi.
Va ser un escritor, poeta, crític i periodista romántic, generalment reconegut com un dels mestres universals del relat curt, el qual va ser un dels primers practicants al seu país.
Per motius econòmics, promte va dirigir els seus esforços a la prosa, escribin relats i crítiques literaries per alguns periòdics de la época; va arribar a adquiri certa notorietat per el seu estil caucásic i elegant.
Va morir el 7 de octubre de 1849, en la ciutat de Baltimore, cuan apenes tenia 40 anys. La causa de la seua mort mai va ser aclarada ya que van culpar a l'alcohol, per còlera, droges, un atac al cor, que es suicidara entre altres.
La figura d'aquest escritor i la de les seues obres va marcar profundament la literatura del seu país y pot dir-se que de tot el món. Va exercir una gran influència en la literatura simbolista francesa i, per mitjans d'aquesta, al subrelaisme.

Setze jutges...




L’espai escènic es una sala d’un judici on primer es troben els dos agutzils demanant que la gent no parle. En lloc de que els dos agutzils siguen experts o almenys tinguen un mateix nivell, un pareix el llest i l’altre no tant. A la fi el públic esta en silenci i entra el jutge; al no estar l’acusat verdader perquè aquest esta dins d’una furgoneta i aquesta te una roda punxada, li comença a fer un juí a un acusat circumstancial fins que el verdader acusat acudeix.
Al acusat circumstancial l’acusen de no saber orinar i de embrutar-se els pantalons. A la meitat del judici, entra el verdader acusat, Juan Poquet, acusat de no portar pantalons de marca. El que utilitzen per a prova, son els pantalons i per això se’ls fan llevar davant de tota la sala.
La gent no entén perquè no porta pantalons de marca si a la televisió diuen que els pantalons de marca son els millors. Joan Poquet es defenia dient que eixos pantalons eren còmodes i li agradaven i que ell no veia la televisió, sinó que se’n anava en la bicicleta.
A tot açò, a la meitat del judici, entra la mare de Joan Poquet amb el seu gos i comença a contar anècdotes de como el seu fill li feia la vida impossible (aquestes acusacions, resultaran ser anècdotes estúpides), però al mateix temps que les contava, algunes persones del públic interpretaven el que contava, com una espècie de teatre. A tot açò hi ha que recordar que estem a un juí.
Després la mare s’encapritxa amb el fiscal i no vol deixar-lo en pau; aquest li pega un colp al gos perquè li ha mossegat y la mare de Joan Poquet el persegueix per tota la sala a colps de bossa de mà, entre mentre mostra tota la seua potent gamma d’insults.
Després d’açó acusen a Joan Poquet de perillós i li pregunten si esta enamorat; la contestació es que ell esta enamorat d’una extraterrestre anomenada Ufi, que després de mostrar el seu caràcter i la sua violència, sobretot al fiscal, Joan i Ufi decideixen casar-se i després adoptar el seu primer fill.






No hi ha dubte de que el llibre es de ciència ficció, perquè no crec que en la vida real existeixca un juí como aquest que es de tot menys seriós. Es nota que l’autor a volgut donar una un to de comèdia o de paròdia a una cosa com la justícia.
El que diu l’autor es que per a contar-nos aquest judici a la llibertat de l’individu, Josep Antoni, que es l’autor, es recolza en la conicitat; així evidencia l’absurd de l’acte i ens obliga a riure’ns. Un acte terrible i seriós como un judici es converteix en un d’estrellat ridícul perquè els personatges que el legitimen disten molt de la seriositat esperada

dissabte, 3 de gener del 2009


FELIÇ ANY NOU!!!!!!


Acabem de començar un any nou i normalment les persones sempre es fan uns proposit per a complir-los al llarg de l'any, que quasi sempre són els dels anys anteriors, els quals no han pogut complir.
Personalment espere que enguany em vaja molt millor en tots els aspectes i que aconseguisca tot el que em propose.
Espere que les coses al mon aquest any també vagen millor del que van anar el 2008 i així a poc a poc cambiar el mon

divendres, 5 de desembre del 2008

Ja hem acabat el primer trimestre



Després de tot el trimestre fent faena, després d’estes últimes setmanes dormint poc, amb molts nervis pels exàmens, els treballs... Ja hem acabat.
Aquest matí, després d’entregar dos treballs de castellà i un de filosofia, amb un a pur molt gran perquè hem pensava que no els acabava, una companya i jo ens adonem de que tot el que s’ha pogut fer per al primer trimestre ja estava fet, com be va dir Juli Cèsar “La suerte està hechada”.
El que toca ara es posar-se les piles “Duracel” per a tindre molts millors resultats en la segona avaluació, perquè el que es la primera...

dimarts, 2 de desembre del 2008

Ferran Torrent


Ferran Torrent es l'autor del llibre "Un negre amb un saxo". Va néixer a Sedaví, comarca de l'Horta, el 30 de maig de 1951. Va començar la carrera de Dret, però la va deixar i va començar a treballar com a representant comercial i després en altres oficis. En l'actualitat es dedica en exclusiva a escriure. També es periodista i escriu en llengua catalana. Es un dels escritor valencians actuals més reconeguts a ota España.


Com a professional de les lletres, ha conreat un ventall diversificat de gèneres. Així, a banda de l'obra narrativa, ha escrit prosa assagística: Tocant València (1995) i un llibre a mig camí de la narrativa i el llibre de viatges: Living l´Havana (1999). Ha fet incursió en el gènere dramàtic, O tú o res, i Nit i dia, obres de teatre estrenades el 1991 i el 1993 respectivament, escrites en coautoria amb Carles Alberola. Ha participat en el guionatge per al cinema de tres novel.les seves (Un negre amb un saxo, Gràcies per la propina i L'illa de l'holandés) i de la pel.lícula El complot dels anells. També ha intervingut en taules redones i ha participat en un seguit d'actes com a Escriptor del Mes, de la Institució de les Lletres Catalanes, l'abril del 1996.
D'altra banda, com a periodista, és constant la seva presència en els mitjans de comunicació a mitjançant d'articles, cròniques i comentaris. Part de la seva obra ha estat traduïda al castellà i al francès.



La meua bèstioleta


Com que també estic llegint "El llibre de les bèsties", parlant de bèsties vaig a parlar de la meua bèstioleta:
Aquest és el meu gat, que s'anometa Teodoro, pero per a fer-ho més curt l'anomenem Teo, que segons la meua opinió te 9 anys, però segons la meua mare i la meua germana, en te 8; la cuestió es que es un gat major.
En aquesta fotografía apareixem Teo i jo de menuda un dia de Carnestoltes (per això vaig disfressada).
La meua bèstieta fa la vida de qualsevol gat: dormir, menjar i tornar a dormir. Últimament el que estic fent es jugar amb ell per a que no es quede quiet, perque el veterinari ens va aconsellar que a la seua edat es moguera més que del que esta acostumat.
Una vegada per ser tant llest (el de llest ho dic amb ironia) va fugir i es va perdre, aleshores va estar tres dies fora casa. El que nosaltres vam fer va ser posar cartells amb la seua foto, comentant que en eixe moment estava malalt. Al cap de tres dies va apareixer. Ara ho contem com anècdota pero en eixe moment ens va donar un bon esglai.
I això que diuen que els animals no són llestos, no serà pel meu gat, perque per exemple, a l'hivern es posa davant de l'escalfador per a que jo, la meua mare o la meua germana ens adonem de que vol calfarse; o si no te menjar, comença a anar darrere de nosaltres fins que ens adonem del que vol. En realida aquest gat, es un gat molt llest i l'aprècie molt.
Una curiositat que puc contar del meu gat, es que no te ungles, perque quan era xicotet el vam operar llevanli-les per a que no ens fera cap mal, ni a nosaltres ni als mobles de la casa.